Premsa

El secret és la Lloll

XAVIER CASTILLÓN – GIRONA.

Diari EL PUNT AVUI, 30 d’octubre de 2018

De vega­des, les coses més òbvies, les que tenim al davant, no les veiem o no les valo­rem prou, perquè ja estan inte­gra­des en el nos­tre pai­satge vital. Amb Lloll Ber­tran passa més o menys això: fa tants anys que forma part de les nos­tres vides –ja és sim­ple­ment ‘la Lloll’– que no ens ado­nem prou de la seva gran­desa com a actriu. Té també la mala llet d’estar ads­crita a un gènere tan popu­lar, però alhora tan poc valo­rat artísti­ca­ment par­lant com l’humor. Absurd i injust. Són refle­xi­ons a poste­ri­ori, després d’assis­tir diu­menge al ves­pre a la repre­sen­tació d’El secret de la Lloll, a la Cúpula de les Arts de Girona, dins del nou fes­ti­val Úniques. Durant la funció en vam tenir prou i de sobres amb riure i gau­dir d’una intèrpret de veu excep­ci­o­nal que ho canta tot, des de temes de musi­cals com ara Chi­cago i Mar i cel, fins a La chica ye-yé i Fumando espero, adap­tats amb la màxima lli­ber­tat a les neces­si­tats argu­men­tals. De fet, durant l’hora i mitja que va durar l’espec­ta­cle tota l’atenció del públic es va con­cen­trar en allò que expli­cava i can­tava la Lloll, gran senyora de l’escena, acom­pa­nyada amb efec­ti­vi­tat pel pia­nista Isaac Fonoll –el cognom no enga­nya: és nebot seu i del seu com­pany Cel­doni Fonoll, coau­tor amb la Lloll dels tex­tos de l’espec­ta­cle– i l’actor i músic Edu­ard Auto­nell, res­pon­sa­ble de les per­cus­si­ons, les sego­nes veus i “el que faci falta”.

En aquest espec­ta­cle, estre­nat el juny del 2017 a Bar­ce­lona amb el títol La Lloll i el secret del Maldà, l’actriu i can­tant narra la història del comte francès Jean-Luc de la Croix Roc­he­lle, que s’ins­tal·la a Bar­ce­lona i s’ena­mora apas­si­o­na­da­ment de la bella Lola, can­tant caba­re­tera de vida dis­so­luta, que s’adapta molt bé al seu esta­tus de futura com­tessa fins que al jardí troba una planta –i aquí es cita la Maria de West Side Story– i tot ple­gat es pre­ci­pita en una trama deli­rant que passa per Girona i acaba a París. En rea­li­tat, tot ple­gat és una gran excusa perquè la Lloll vagi intro­duint, entre ria­lles i cançons, contínues al·lusi­ons a l’actu­a­li­tat política del procés, les cor­rup­ci­ons i els màsters, amb una sola frase 100% seri­osa, per aca­bar: “Els volem a casa.” En defi­ni­tiva, el secret és ella, la Lloll. I la teníem al davant.